Friday, 26 November 2021 17:36

La veritat com a principi de realitat

Escrit per Antoni Infante

Es fa molt de mal, especialment en política, quan intentem falsificar la realitat per adequar-la al nostre pensament, ideari o ideologia. És cert que la mateixa realitat és difícilment reduïble o abastable des d’una visió personal o de grup, per més que aquesta tinga voluntat polièdrica. Però quan relativitzem sobre qüestions fàcilment objectivables, o directament manipulem la realitat per a poder fer un determinat discurs polític que siga adient als nostres objectius, traspassem la línia que sempre hauria d’haver-hi entre la interpretació subjectiva i la falsedat.

Molt sovint he intentat utilitzar aquesta columna periòdica en el El Món com una finestra des de la qual oferir als potencials lectors/es, pense que molt majoritàriament de Catalunya, la meua visió sobre la realitat del País Valencià, eixe gran desconegut. Intente fer-ho sempre a partir d’elements que puguen ser almenys parcialment compartits i ajudant a trencar certs vels ideològics que en les darreres dècades s’han anat construint de manera interessada. El País Valencià no som ni hem sigut mai una simple extensió de Catalunya (tot i que compartim llengua, cultura, història, interessos econòmics i estratègics, etc.), ni de cap de les maneres som una cova de lladres corruptes, espanyolistes i feixistoides. Som, això sí, un país plural i complex en lluita permanent –i contradictòria—entre els qui treballem per convertir-nos en un subjecte polític que puga decidir per si mateix el present i el futur dels cinc milions de valencians i valencianes que el conformem, i d’altres que s’esforcen perquè continuem sent una “plàcida” regió d’Espanya. 

Les línies precedents tenen la voluntat de ser una mena de preàmbul a allò que ara segueix i que m’hauria agradat no haver escrit mai. Com sol dir-se, però, algú ho havia de dir: els diferents partits polítics valencians amb representació a les Corts Valencianes, així com els sindicats majoritaris i altres entitats de la societat civil, no estan dient tota la veritat al poble valencià sobre el problema del finançament, ni sobre les seues veritables dimensions, ni sobre el que va passar el dissabte 20 de novembre i les que haurien d’haver estat unes grans manifestacions reivindicatives. Ni tampoc sobre les valoracions que s’estan fent sobre les xifres de participació. Uns i altres han construït i difonen un mantra que comparteixen insistentment però que no respon a l’objectivitat dels fets. Tampoc han col·laborat gaire en l’aclariment els mitjans de comunicació, ni els professionals que hi treballen, en certa manera excessivament condicionats pels “importants” emissors d’un discurs amb voluntat de ser l’únic.

Els problemes del finançament valencià no es redueixen a l’infrafinançament ni al deute que ofega administrativament el Consell de la Generalitat valenciana i socialment i econòmicament el conjunt del nostre poble. Aquest són només dos dels problemes que hem intentat explicar en diverses ocasions, l’última en un article publicat ací el passat 18 de novembre, 20N. Alguna cosa més que l’infrafinançament, i on mirava d’explicar que l’infrafinançament és més greu del que es reconeix, que el deute públic valencià és il·legítim en la seua pràctica totalitat, que tenim un problema de les inversions per part de l’estat molt per davall de les que ens corresponen almenys des de fa 121 anys i que patim a més un espoli fiscal sostingut en el temps. Que, com a conseqüència de tot plegat, la situació social del País Valencià és bastant més greu del que sol reconèixer-se, dramàtica fins i tot per a amplíssims sectors socials, i econòmicament amb importants dèficits estructurals que condicionaran molt el nostre futur immediat. Reduir la dimensió d’aquest problema és com fer-se trampes al solitari, o com el defensa que davant l’allau de contraris llança el baló lluny tot confiant que ja seran els altres qui tindran la responsabilitat de jugar-lo. En aquest cas, però, allunyar la pilota significa no donar solucions a entre d’altres el 27% de la població en risc d’exclusió social i al 14% de la població en situació de pobresa extrema i al conjunt del país, que ja té (a finals del 2020) un PIB un 18,35% inferior a la mitjana de l’estat.

 

Per això el que va passar el passat dissabte dia 20 de novembre amb la manifestació pel finançament va estar un autèntic fracàs, que no pot justificar-se amb la climatologia. Un fracàs, però, no del poble valencià, víctima una altra vegada de la manipulació política i de les contradiccions informatives, sinó de la direcció dels partits i organitzacions convocants. Cal dir immediatament que també va ser un fracàs només relatiu, si tenim en compte que la forma de convocar-la i de fer-ne difusió semblava que des del començament es pretenia una manifestació modesta, que fos útil per a continuar de tant en tant amb la utilització partidària del tema, però no prou important com per generar un problema polític que obligara a una confrontació més directa amb el Govern de l’Estat. Comptat i debatut, una manifestació que en cap cas superara les xifres de la del 2017. Conseqüentment el resultat van ser unes manifestacions (a les ciutats d’Alacant, Castelló i València) convocades pels partits, sindicats, patronal, el Govern de la Generalitat en ple, i la majoria dels mitjans jugant a favor, que van ser secundades per menys de tres mil persones en total. Si tenim en compte la dimensió del problema, els efectes sobre la qualitat de la vida i l’economia de la majoria social i la resposta de la ciutadania, sembla prou evident que hi ha alguna cosa que no quadra.

Davant aquestes xifres i fets, el recurs fàcil per a algunes persones pot ser pensar que el problema es redueix a allò tan citat del Comte Duc d’Olivares, privat de rei Felip IV, contra el poble valencià: “Tenemos a los valencianos por más muelles”. La frase es referia a les classes dirigents valencianes però aquestes han procurat històricament i fins als nostres dies, que fora assumida pel conjunt del nostre poble, i encara hui hi ha moltes persones que l’accepten com una veritat inqüestionable. Res més lluny de la realitat, com s’havia demostrat unes dècades abans que el Comte Duc pronunciara la frase, quan el poble valencià es va revoltar en la guerra de les Germanies, que va costar més de 12.000 morts i milers de persones que van haver d’abandonar sa casa, o en la guerra de Successió, quan el poble va perdre més de 30.000 persones, el 7% de la població d’aleshores, amb la fins ara definitiva escissió nacional de les classes socials valencianes.

Sense necessitat de fer un major recorregut històric, aquest mateix dilluns 22 de novembre, dos dies després de les manifestacions, les notícies dels principals informatius, ens mostren la dura realitat de les lluites socials del present al nostre país: vaga indefinida dels treballadors de Pilkington, manifestacions i concentracions dels i les treballadores de Ford, empleats/es de banca, sector de neteja del sector públic de Castelló, perruqueria, vaga del sector del metall a les comarques alacantines… No, no som un país de persones molles, en tot cas un país amb unes classes dirigents històricament més molles (un tema que vaig tractar d’explicar en aquesta intervenció) i que encara hui mantenen un sistema de partits polítics que està demostrant-se esgotat i amb necessitat de recanvi.

Pense que des de la Crida pel Finançament, plataforma unitària de la qual forme part i que en 2017 va demostrar la seua capacitat per situar el problema del finançament en l’agenda política i obligar a convocar en aquest 2021 (a contracor pel que hem vist) als diferents partits polítics una manifestació que ens ha deixat una experiència tan contradictòria, haurem de fer un pas endavant en el sentit de confirmar-nos com a referent mobilitzador, sense esperar cap aportació positiva de l’actual sistema de partits polítics valencians. Ens tocarà fer una tasca que a priori pot semblar excessiva per a les nostres possibilitats, però que sense cap dubte trobarà moltes complicitats en els sectors socials més perjudicats per la situació endèmica d’infrafinançament i espoli que patim.

PS. Quan escric aquestes línies m’arriba la notícia que EH Bildu ha aconseguit en la negociació dels pressupostos generals de l’Estat que l’ETB3 (canal de la TV basca fet íntegrament en èuscar) arribe a totes les comarques navarreses. Cap partit valencià o català amb capacitat de negociació amb l’Estat sembla que tinga present com a prioritat la necessitat urgent de la reciprocitat de tots els nostres canals en tot el territori del nostre domini lingüístic.

Article publicat en elMón.cat