Tuesday, 15 June 2021 01:37

Quart aniversari de la Crida pel Finançament Valencià

Escrit per Toni Infante, Vicent Maurí

Hui 10 de juny fa quatre anys de la primera gran manifestació al País Valencià per a exigir la fi de l'infrafinançament, el deute odiós i l'espoli fiscal que patim. Aquella manifestació va ser la posada de llarg d'unes reivindicacions que des d'aleshores han estat en el centre del debat polític. El finançament valencià ha estat un problema global que ja feia temps que havia sigut estudiat i valorat en seu acadèmica i que era conegut per tot el nostre dirigisme polític, però que llevat d'alguna utilització partidària en escassos debats, no havia estat assumit amb la determinació necessària que la dimensió del problema reclamava. Podríem dir que traure'l de l'opacitat dels passadissos al debat públic va estar el gran èxit de la manifestació. Dissortadament, però, els objectius centrals encara no s'han assolit i només tenim una promesa formal del govern espanyol de presentar-los abans que finalitze aquest any 2021 amb una proposta per a modificar el sistema de finançament. Sembla, doncs, que de moment els nostres partits polítics s'hi acontenten i esperen.

Aquella manifestació de juny del 2017 va ser convocada per la recentment creada Crida pel Finançament, que va comptar amb la participació o el suport de bona part de la societat civil, del sindicalisme compromés, d'alguns partits polítics com ara ERPV i EUPV i per la base de la resta dels partits valencianistes i d'esquerres. Des d'un primer moment i contra el que es podia esperar, va patir un boicot actiu o passiu de determinats aparells partidistes i institucionals progressistes, que van veure que havia nascut una iniciativa unitària i plural al marge de les estructures tradicionals i jeràrquiques que caracteritzen les estructures de poder. Ara bé, seria injust que no recordàrem també la presència destacada en la manifestació de dirigents dels diversos partits del Botànic, com ara Vicent Soler, Clara Ferrando, Àgueda Micó, Fran Ferri, Mònica Àlvaro, Antonio Estany, Antoni Montiel i una nodrida representació de càrrecs municipals de tot el País.

La resposta a aquesta manifestació va ser la constitució d'una altra plataforma a favor del finançament just. Una plataforma que vam aplaudir, però que des d'un primer moment va mostrar tres febleses estructurals que llevaven bona part de potencialitat: la presa de decisions piramidals i excloents, el veto a la participació de les entitats que havíem impulsat la Crida pel Finançament i el control poregós de les mobilitzacions.

Tanmateix, aquesta no és una història de bons i de dolents, sinó de valoració de quines estratègies polítiques ens han portat al fet que, sis anys després de fer fora el PP de les principals institucions del nostre País, el panorama financer que tenim no només no s'ha solucionat sinó que ha empitjorat. Continuem patint un infrafinançament anual d'uns 1.600 milions d'euros; de manera que el deute odiós i il·legítim acumulat supera els 50.000 milions.

Malgrat tenir un finançament deficitari, hem de dedicar més del 25% de tots els nostres recursos a l'amortització del deute. A més, la recaptació fiscal en mans de l'Estat ens genera un dèficit fiscal que es pot qualificar d'espoli, ja que representa entre el 2% i el 6%, segons models d'anàlisi, del nostre PIB anual; un tema que encara no ha entrat ni tan sols al debat públic. Cal afegir-hi, com ja demostrava un estudi públic de l'IVIE (Institut d'Investigacions Econòmiques), que la inversió de l'Estat en estoc de capital ha estat, almenys des de l'any 1900, un 19% inferior a la mitjana de l'Estat.

La dimensió del problema és de tal magnitud que, amb números en la mà, supera amb escreix els efectes econòmics de la pandèmia. Entre els recursos que no rebem, els recursos que hem de destinar a l'amortització del deute, més el dèficit fiscal, cada any deixem de tenir l'equivalent al 90% de tot el que suposaran les ajudes europees per a la reconstrucció postpandèmia, si és que arriben.

Ara sense els obstacles de la cultura política tardofranquista, aquestes xifres serien suficients perquè des del president del Consell fins a l'última persona del nostre país, ens unírem per dur endavant mobilitzacions transversals, sostingudes, unitàries, contundents i radicalment democràtiques fins a aconseguir la solució del problema, que passa necessàriament per la gestió directa i sobirana dels recursos del nostre País Valencià. Amb aquest objectiu, la Crida pel Finançament allarga la mà a totes aquelles persones i entitats que vulguen fer-ho amb decisió i fermesa.